l’impossible

La consecución de «lo imposible»

es la mayor fascinación

en el arte

a la vez que su secreto más profundo.

No es un proceso,

más bién se trata de un acto de imaginación

y de una decisión vehemente, espontánea,

casi desesperada,

que surge inesperadamente frente a una posibilidad 

absurda y ridícula

que escapa a nuestros sentidos.

Para crear un campo

de atracción

de «lo imposible»

es imprescindible tanto

una ingenua falta de experiencia

como el estado de rebeldía, de negación, 

de resistencia, de inversión

e insaciabilidad,

en definitiva, un estado en el que

uno da vueltas alrededor 

de un vacío absoluto.

Tadeusz Kantor, Teatro de la muerte.

En el moment en què descartades totes les opcions possibles (fórmules gastades) queda un buit, un no res, un impossible.

Et proposes l’impossible sabent del cert que no saps on vas.

Tan sols et mou una lleugera intuïció d’espectacle i la certesa que ja fa dies que vas descartar l’escenari convencional, amb la disposició enfrontada entre públic i escena, separada per una línia, amb teló o sense, però en definitiva, una línia igualment i que per tant, tan sols et resta un espai on desenvolupar una acció, sense les convencions tradicionals d’espectacle, és a dir, sense el guió de convencions espectaculars, doncs en aquest espai no hi ha platea, ni llums de sala, ni teló, ni molt menys una ficció empaquetada i clarament delimitada darrere la línia de seguretat.

Però al mateix temps, cal fer una advertència al públic, doncs aquest no ha de témer per la seva integritat, perquè ni nosaltres ocuparem la platea, ni farem pujar cap espectador a l’escenari, simplement pel fet que aquest no existeix i sempre m’han desagradat totes dues incursions.

Un cop escombrades totes les convencions, què queda? Simplement queda un espai, l’espai on s’aplega un grup de gent (persones) i entre aquest grup, jo mateixa i, entre nosaltres, un misteri de relacions que han fet que ens apleguem ara i aquí.

Aquest espai (anti-escenogràfic) és el resultat del meu treball com a escenògrafa.

I un cop parada l’anti-escenografia, tan sols queda la lleugera intuïció d’un espectacle, és a dir, d’una forma (no convencional) i el seu desenvolupament que no es pot separar al de l’espectacle, perquè la forma i el seu desenvolupament el determina i sé del cert que, fins que no resolgui l’entrellat de la forma, l’espectacle no serà més que un impossible.

Entre tant, deambulo amb l’impossible, aquest és ara el meu tresor i no sé on vaig però amb sort, tot caminant, cauré i al final de la caiguda, em fotré de nassos amb el tots els que estimo i han fet del fracàs, la forma artística per excel·lència.

A Tadeusz Kantor

mestre d’impossibles.