Maria Pons Calvet_Opinió_Un centre a la tangent

Un centre a la tangent

El delta perifèria i, alhora, centre.
Un punt a la tangent, però el punt des d’on projectem la nostra mirada 360º, un centre a la tangent.

Com a escenògrafa, cada dia, em pregunto que faig aquí.
Aquí, per a una escenògrafa, significa ser lluny dels centres de creació, producció i distribució teatral, dels companys i dels mestres, és a dir, lluny de les oportunitats per desenvolupar-me professionalment.

Sent així:
Que hi va venir a fer, una escenògrafa, al delta?
Quan hi vaig venir, tot just iniciava la meva carrera professional, feia poc més d’un parell d’anys que havia finalitzat els estudis d’escenografia i uns quants més que anava pels teatres arranjant escenografies i il·luminacions per a diferents espectacles.

Hi vaig venir per motius personals i econòmics, era mitjans de l’any 2010.
Un cop aquí, amb la Iona als braços, vaig començar a fer-me moltes preguntes.

De cop hi volta, tenia temps per pensar i un espai per descobrir.
Des d’aleshores m’he dedicat a observar aquest espai (situat entre el delta i els ports) i la gent que hi viu i, de tant en tant, faig una mirada al món i el que veig, no m’agrada: la corrupció ens ofega i les estratègies polítiques i econòmiques són perverses perquè ens empobreixen cada cop més.
Tot això, com no pot ser d’una altra manera, m’indigna.

Davant d’aquesta situació,
Que hi pot fer una escenògrafa, al delta?
El primer que pot fer és observar, després analitzar i per últim crear estratègies per al desenvolupament creatiu i econòmic, tant en l’àmbit personal com col·lectiu.
Diumenge ens vam reunir alguns artistes, gestors culturals i periodistes per, entre altres temes, parlar de la necessitat o no, de tenir un espai d’autogestió cultural.

És evident que calen espais per a la creació, producció i exhibició artística, però abans de decidir-se a crear un nou espai per a aquests fins, caldria:

1. Saber el què tenim. Fer un inventari dels equipaments públics existents (en ús o desús) i de les plataformes per a la promoció artística: mitjans de comunicació, festivals, convocatòries artístiques, centres de formació, etc.

2. Saber el què necessitem. Fer un inventari de recursos necessaris per al desenvolupament de l’activitat artística a les Terres de l’Ebre.

3. Recuperar el què tenim:
-Millorar la gestió dels equipaments públics en ús.
-Reconvertir els equipaments en desús.
-Interrelacionar les diferents plataformes de promoció artística.

Per tant:
-Cal millorar la gestió dels equipaments artístics? Sí!
-Cal crear un espai per a l’autogestió? Sí, si és necessari.

Perquè equipaments n’hi ha però cal millorar-ne la gestió.
La gestió, ara mateix, recau sobre polítics i funcionaris amb més o menys interès i sensibilitat cap a les pràctiques artístiques.

Hauríem de ser els creadors els gestors d’aquests espais?
No ho tinc clar, el que sí que hauríem de fer és definir com s’han de gestionar.

Perquè, quina és la tasca del creador?
Això és fàcil de contestar, la tasca del creador és crear.

És necessària la tasca del creador?
Evidentment, ara més que mai.

Que cal fer?
Promoure aquesta tasca.

Com es pot promoure?
Facilitant l’accés als equipaments per a la creació, producció i exhibició artística i a les plataformes per a la seva promoció.

I com ho podem aconseguir?
Millorant-ne la gestió.
Una escenògrafa al delta és lluny de les oportunitats per desenvolupar-se professionalment però té al seu davant un espai verge per desenvolupar-se artísticament.

Aquest punt, com qualsevol altre, pot ser un centre, però que ho sigui, depèn de nosaltres.

Enllaç de l’article a Surtdecasa.