Sincretismes

L’activitat humana, a l’orient de la Península Ibèrica, comença a manifestar-se a partir de l’últim desglaç. Si més no, una activitat que en endavant presenta una continuïtat ininterrompuda, modificada per migracions i dominacions diverses, però capaç de dotar ja amb uns trets estables, fixats, el material humà que tragina.

Aquesta població posseïa uns costums, unes creences i uns fòtils característics.

En coves i parets dels Països Catalans han arribat fins als nostres dies les imatges d’una societat que podríem qualificar d’estable, i que per espai de quasi deu mil anys visqué sobre els turons i les carenes la silueta dels quals ens resulten familiars a nosaltres, i begué l’aigua d’uns rius que foren potables fins passada la segona meitat del S XX.

Només l’arribada d’una gent més evolucionada i en ràpid procés d’expansió, o sigui, de grecs, cartaginesos i romans, alterà la lenta evolució, però ni l’hel·lenització primer- breu i local- ni la romanització després- duradora i general- aconseguiren arrassar unes formes de vida que quedaren transformades i enriquides, però de cap manera esborrades.

Xavier Fàbregas, Història del teatre català.