Postescenografia

Baix l’enunciat de l’Escena digital, una assignatura amb alumnes que es troben a la recta final dels estudis d’art dramàtic, hem especulat sobre quin és el paper de l’art dramàtic, de l’escenografia i de l’escenògraf-a al S.XXI.

L’escena digital és el context on ens trobem tots i totes, al marge de quina sigui la nostra activitat o, de com sigui, la relació que mantenim amb la digitalitat.

L’escenògraf-a que tradicionalment ha estat l’encarregat-da de definir l’espai físic de l’escena i el seu manual d’ús (tot aportant els elements que determinen l’acció dramàtica, ja sigui per les seves possibilitats físiques,  les seves qualitats estètiques, com per tot allò que denoten i connoten) no pot obviar el fenomen social que esdevé de la incursió de la tecnologia digital a les nostres butxaques, l’anomenat cibpock (cibernètic-pocket).

En el context del SXXI,  l’escena o és digital o, si més no, s’ha d’inscriure a una realitat digitalitzada que l’escenògraf-a no pot obviar però on pot optar per definir l’espai físic, l’espai digital o totes dues coses a la vegada amb les diferents variants i gradacions que de la combinació se’n deriven, sense oblidar què, sigui com sigui, definirà un espai de relació, és a dir, un espai social.

El i la postescenògrafa, conscients de la rellevància que pren l’espai en aquest context social, esdevenen autors-creadors d’una escena que és, essencialment, espai (físic i/o digital) de relació, és a dir, espai social d’acció ultralocal.

Aquesta és l’autèntica revolució postescenogràfica.

Davant d’aquesta terra d’amor viva, amb una profunda consciència per part nostra de pertinença al món, de criatures terrestres, permeteu-me que insisteixi en l’eros del lloc, en el culte del més ençà, en l’eros local del cos amb el món. 

Fragment de Paraules locals de Perejaume.