Madame Bec

 

El delta sembla fet per a les bèsties alades i nocturnes

amb la realitat sensacional de ser allà, a la fosca

perquè heu decidit fugir de la casa escorcollada i de tota la parentela

i ja només cal, obrir les ales,

fugir de terra ferma per donar-li gust a la ploma

i de donar-li gust, 

a la meva ploma

amb animal de bec m’he convertit.

Daniel Sáez, Nits (Vist des del fangar)

La metamorfosi a Madame Bec.

La metamorfosi es produí lenta però infal·liblement.

Primer, el pèl moixí (o borró) que em cobria la pell de mamífer mudà de color, va tornar-se més clar i, on mudava, per un efecte de semblança amb el color de la pell, semblava desaparèixer.

Amb el temps, el pèl clar es va anar cardant i, on es cardava, creava una mena de borrissol que el feia més pressent.

D’aquesta manera va ser com la superfície del meu cos es va anar convertint en el mapa d’una regió canviant: amb zones cobertes de borrissol, zones amb pèl moixí fosc i altres, aparentment, sense pèl.

Paral·lelament, nas i boca s’integraren en un bec.

De les axil·les es van anar desenvolupant un parell de membranes, una a cada un dels costats del meu cos, que van acabar per unir-me els braços al tronc, tot formant un triangle de pell flexible.

Les membranes, primer llises com les d’un ratpenat, es van cobrir, ràpidament, d’un borrissol què en rigor, era plomissol.

S’albirava la primavera quan del plomissol de les meves membranes, van anar apareixent, no sense pennes, les plomes.

Les primeres eren curtes però a poc a poc n’apareixien de més llargues i vistoses, fins que van sortir les últimes, cobrint el que poc abans, havien estat les mans.

Ja era estiu quan les mans van reaparèixer als peus, convertides en urpes i amb això, tota jo vaig acabar convertida en Madame Bec, una òliba del delta.

La faula de l’òliba i el tudó.

Una nit de lluna plena d’aquell mateix estiu, mentre l’òliba estava al seu niu tranquil i solitari, va adonar-se que, tramat amb els altres sons de la nit, s’escoltava un cant.

-Ssssshhhht!- xisclà l’òliba a la nit.

I la nit va callar.

Aleshores, en aquell nou silenci, el cant va sonar vibrant, com l’interior d’una campana, i l’òliba va sortir volant, com un fanal, seguint la filigrana que el cant dibuixa al cel.

La filigrana va dur l’òliba riu avall on, entre canyes i fang, va distingir una clariana, estreta i fosca com un fumeral, per on s’enfilava el cant.

Aturà el vol un instant, el just per il·luminar un tudó, el tudó que cantava.

D’aleshores ençà quan el tudó canta i la nit fa massa fresa, l’òliba la fa callar.

A Daniel Sáez,

per les Nits