Jo sóc ella

Jo sóc ella és el nom amb el qual hem decidit anomenar el projecte de creació que hem realitzat amb els alumnes de 4º d’ESO D de l’Institut Ramon Berenguer d’Amposta a Això no és un simulacre*.

*Això no és un simulacre és un projecte de projectes, de Maria Pons Calvet amb el Centre d’Art LO PATI.

 Jo sóc ella es comença a definir a partir de la tercera sessió, després de dues sessions dedicades a conèixer-nos per saber que ens mou o motiva i que ens atura.

Ho vam fer a partir de jocs: el joc d’estirar la corda o 1, 2, 3 pica paret.

La tercera sessió la vam començar amb un joc absurd, caminar i córrer de diverses maneres. Un joc sense cap altre objectiu del de passar-ho bé mentre juguem. Vam caminar a diferents velocitats, ens vam arrossegar, saltar i vam imitar el moviment de diferents animals i estereotips humans.

Començar jugant va ser un encert perquè tot jugant vam activar el cos i la ment, proporcionant-nos un estat que va facilitar l’inici d’un projecte a partir d’un experiment que consistia a triar, de manera intuïtiva, una dona, d’un grup de dones significatives de la nostra història recent que vam presentar en format d’exposició, i presentar-la a la resta de companys.

Per fer-ho, vam usar els petits escenaris que Carles Guerra havia instal·lat a la seva exposició Treballs sense compensació.

No sabria dir amb exactitud en quin moment va passar, però durant la sessió, cada un de nosaltres es va convertir en la dona que havia escollit.

Essent ella, per la mateixa capacitat de valorar-la.

A partir d’aquest moment, l’activitat es va expandir més enllà de LO PATI i el projecte es va continuar desenvolupant simultàniament a l’aula, fet que no hagués estat possible sense la implicació de l’equip docent de l’Institut Ramon Berenguer IV i la dels mateixos alumnes.

Les sessions següents les vam dedicar a crear una acció artística per presentar al públic quina és la relació que cada un de nosaltres manté amb el seu entorn immediat i ho vam fer per mitjà de la dona que cadascú de nosaltres havia triat i amb la qual, finalment, ens identifiquem.

Aquestes sessions van coincidir amb l’exposició Cos social de Joan Morey. Les característiques de l’espai expositiu ens van persuadir per presentar, allí mateix, l’acció que just començàvem a gestar.

Una acció artística que va consistir en:

  • Canviar-nos el cognom i estampar a una samarreta el nostre nom i el cognom de la dona amb la qual ens identifiquem.
  • Crear una imatge per participant on aquest pugui representar la relació que s’estableix entre la dona amb la qual s’identifica i el seu entorn immediat. Cada participant va crear una imatge, on ell mateix era el protagonista i a la vegada, va formar part de les imatges creades pels companys.
  • Fixar les imatges en format fotogràfic.

 

Un cop presentat el projecte, encara vam tenir temps per a valorar-lo, primer individualment i després en grup.

Fer Jo sóc ella ens ha ajudat.