Algunes paraules al públic

Algunes paraules al públic del passat diumenge 3 de juny a la tercera edició de Els ports, natura i art.

Després d’un matí prenyat d’incerteses meteorològiques, la certesa d’una pluja insistent ens va foragitar dels Estrets al Casal d’Horta de Sant Joan, on vam anar desembarcant, com nàufrags, empesos per les onades de cotxes.

Després d’un lapse de temps incert i necessari en què ens vam poder recuperar i reagrupar, Els ports, natura i art van re emprendre l’activitat; a falta de natura, amb naturalitat i a falta de Ports, amb un casal.

Amb un recorregut;  primer d’anada amb la poesia de Sílvia Mayans i les veus del cor Flumine  i després, ja de tornada, amb l’acció Càntir d’engany.

Quan dies abans vam visitar els Estrets, Càntir d’engany, no era ni càntir, ni engany… Era la pulsió d’una corda invisible, el delit d’un enigma, el vol d’un eixam d’efímeres.

I certament havia de ser així perquè fins aleshores, he de confessar-ho, desconeixia els Estrets.

La visita va ser amb Daniel Sáez, Iona Koppers, la Boira i Sergi Quiñonero, un dimecres a la tarda, ben entrada la primavera.

La solemnitat i la duresa extraterrestre de les moles dels estrets contrastava amb l’alegria de l’aigua i l’esclat de les flors primaverals.

A mig camí, descobrirem un lloc i el lloc esdevingué el parany, on vaig caure in Love.

Sort del lloc que va poder enxampar-me al vol i mantenint-me suspesa en l’aire del capvespre incipient, va seduir-me amb mil i un encants, xiuxiuejats a cau d’orella, doncs només els mostra a qui els sap apreciar.

Va ser just en aquell moment, aprofitant l’efímera ocasió del vol en suspensió, que el lloc va sembrar-me la llavor que poc després acabaria definint; el què, el com i el perquè de l’acció Càntir d’engany.

Llavor que germinava dins meu, al marge qualsevol imatge prèvia a la descoberta del lloc, ja què tot allò que jo havia previst o anticipat, va resultar, inevitablement, fora de lloc.

Perquè com a escenògrafa, encara que sembli mentida, no puc concebre un lloc com a escenografia o decorat passiu.

El lloc és un agent actiu amb el que conversar i és d’aquesta conversa que es crea el vincle que dona sentit a l’acció i omple de significat el lloc.

L’acció que vareu veure vosaltres va ser, en rigor, un assaig obert de l’acció que havia de ser perquè l’acció que vareu veure, va fer-se sense un dels agents protagonistes.

Per sort, el matí del dia abans, vam fer un assaig general i durant l’assaig, Roser Arques (fotògrafa de la cava) va fer un recull fotogràfic.

Aquestes són algunes de les fotos de Roser amb l’acció Càntir d’engany al seu lloc, al peu de les Moles del Dou, a mig recorregut dels Estrets (entre Horta de Sant Joan i Arnes) l’agent protagonista que no va venir al casal d’Horta de Sant Joan.